Ens situem acabant l’any 2011, mirant de portar a terme una sèrie de reformes en el sistema educatiu que, si bé per als centres són ordres que arriben des de dalt, només cal ser un poc conscient de la realitat social que vivim per veure que algun tipus de reforma és necessària.
Trobem que l'escolarització de gairebé la totalitat de la població dóna lloc a unes aules on es troba tot tipus de personal, a la espera d’un futur molt més divers del que nosaltres podem imaginar-nos. Davant aquesta situació, es planteja la necessitat de formar a les persones perquè puguin portar endavant la vida en aquest món en continu canvi, afrontant les més diverses situacions.
Així, ens plantegem les diferents fonts d’aprenentatge que formaran l’individu, classificant-les la majoria d’autors en tres:
- Aprenentatge formal: És l’ensenyament reglat, estructurat segons uns objectius didàctics i una durada, des dels nivells inicials fins als superiors, concloent en una certificació oficial. Seria el cas de la ESO.
- Aprenentatge no formal: Aquell estructurat amb uns objectius didàctics o de durada, amb finalitat expressa de formació, però que no condueix a una certificació oficial. Seria el cas d’un curs d’apicultura.
- Aprenentatge informal: és aquell aprenentatge que deriva de la vida quotidiana, per les influències de l’entorn, relacions socials, mitjans de comunicació, etc. No té una estructuració ni una finalitat didàctica.
Apareix aleshores el dilema dels objectius de l'educació si realment es pretén formar íntegrament a les persones. L’educació és el resultat de l’acumulació i la interacció entre totes les experiències que viu la persona. Cada experiència es viu en funció de les anteriors i condiciona les següents en el temps i en l’espai (el que passi fora de l’escola condiciona com s’aprendrà el que es treballi a l’escola i viceversa). Això és conseqüència de la funció formativa de tots i cadascun d’aquests actes. Per això les educacions formal, no formal i informal estan funcionalment relacionades (Trilla, 1997). Alguns tipus de relacions són els següents:
- Complementarietat. Hi ha cert repartiment de funcions, objectius i continguts.
- Suplència i substitució, quan una assumeix les funcions atribuïdes a una altra.
- Reforç i col·laboració. Quan es combinen recursos o procediments d’una en una altra.
- Interferència. Hi ha contradiccions entre la informació rebuda dels diferents llocs.
Donat el context socioeconòmic que vivim actualment, veiem la limitació que tenen els centres d’educació formal per proporcionar als alumnes un accés a la informació tan ampli com el que tenen en els àmbits no formals i informals. Així, es fa més alarmant l’existència de les relacions d’interferència entre els diferents àmbits educatius. Si pretenem una educació integral de la persona, caldrà millorar les relacions i la coordinació entre les diferents institucions per anar més en una mateixa línia d’actuació (Trilla, 1997). A més, cal veure la necessitat de donar a conèixer la diversitat d’opcions procedents d’institucions no formals, de cara a normalitzar-les i millorar les relacions d’aquestes amb les formals. Totes haurien de ser contemplades com opcions igualment estimables (Sotés, 2008).
Ara bé, no tot són desitjos de futur. Mirant a gran escala, a nivell europeu, ja fa anys que s’han reconegut aquestes necessitats, així com establert mesures i procediments d’actuació (Sotés, 2008). En aquest document se’n fa un resum força clar:
D’altra banda, mirant en sentit oposat, a escala petita, les possibilitats immediates de les aules actuals no són tan reduïdes. Quan parlem d’una transformació del sistema educatiu sembla que parlem de coses força llunyanes i difícils d’aconseguir. En el següent enllaç teniu un exemple de com es pot enfocar de forma diferent sense ni tan sols deixar de banda els llibres de text:
Tracta l’estudi de la lectura crítica i la forma en què aquesta és tractada des de diferents llibres de text de secundària utilitzats al Perú. Defenen que l’estudi de la lectura crítica respon a una necessitat social, en un entorn democràtic en el que es suposa llibertat de pensament i expressió (Zárate, 2011). Voldria que això servís d’exemple de com, davant la carència de mitjans que ens podem trobar aquests anys que vénen (poques aules amb internet, currículum molt extens i poques hores per fer activitats més variades, etc.), fins i tot els llibres de text es poden utilitzar d’una altra manera.
Amb això voldria concloure que, una volta més, és l’enfoc que donem a les coses el que condiciona en gran mesura el que podem arribar a fer. El tant criticat llibre de text pot ser usat a la forma tradicional, però també com una eina més dins d’un context de diversitat d’eines i de formes d’utilitzar-les. Una formació integrada de les persones només serà possible si les diferents vies d’aprenentatge s’integren també, i es tenen en compte mútuament en tot moment. Les aules d’institucions formals poden incloure recursos (vídeos, premsa, revistes, manualitats, etc.) procedents de les educacions no formals i informals de manera relativament senzilla; així apropen els mons de dins i de fora de l’aula, i inclús faciliten la pràctica d’activitats alternatives que ajudin al desenvolupament de les competències bàsiques.
Bibliografia
Sotés, M. A. (2008). La educación-formación y el reconocimiento del aprendizaje no formal en los documentos europeos y en España. Revista Española de Educación Comparada, 14 345-371
Trilla, J. (1997). Relaciones entre la educación formal, la no formal y la informal. En La educación fuera de la escuela. (pp. 187-196).
Zabala A. (2007): “Cómo aprender y enseñar competencias - 11 ideas clave”
Zárate A. (2011). La lectura crítica en la educación secundaria: de los libros de texto al aula. I congreso internacional virtual de educación lectora.
ciencias-de-la-educacion-004.espacioblog.com
www.fundacionmeridional.org/centros-educativos-meridional
No hay comentarios:
Publicar un comentario