No hi ha més que obrir el periòdic i fullejar. És patent el canvi constant del món en què vivim i amb ell, el d’aquestes societats en les que ens trobem immersos. Les formes de comunicació dins de les societats han anat canviant, augmentant els coneixements disponibles i facilitant cada cop més l’accés a aquests. L’educació, entesa com acció social, formadora i generadora de l’aprenentatge i del coneixement, ha de respondre als requeriments del món actual i del món que hi haurà d’aquí unes dècades, inimaginable per a nosaltres ara mateix.
El gran pas donat a mitjans de la dècada dels vuitanta, escolaritzant gairebé la totalitat de la població, inicià la necessitat de canviar l’enfoc de l’educació. El canvi d’una educació selectiva, destinada només a aquells alumnes que acomplien unes característiques, conductes i, en definitiva, uns resultats acadèmics d’acord amb l’esperat. Memoritzant i reproduint la informació inqüestionable rebuda pel professor, passaven als següents cursos, objectiu únic que tenia l’ensenyament.
Les innovacions tecnològiques que han impulsat en gran mesura el canvi en les societats són conseqüència de la capacitat creativa i innovadora de les persones. Així, el procés educatiu hauria de tenir la finalitat de formar ciutadans creatius i participatius, conscients dels processos de transformació social i tecnològica del món actual. Per tal de portar a terme aquesta transformació, aquesta incorporació d’innovacions curriculars, el docent es torna l’agent promotor i impulsor generant alhora comportaments de rebuig i reaccions adverses tipificades com resistència al canvi.
La pèrdua d’autoritat que ha suposat els darrers anys, les crítiques cap a aquest sector des de les famílies, des dels mitjans de comunicació de masses i, en general, des de la societat, han contribuït a una pèrdua de motivació del personal docent. Els canvis que s’han anat donant en la societat i els problemes i les mancances d’adaptació han tendit a atribuir-se a errors en el sistema educatiu, quedant la figura del professor força desprestigiada. Es va tornant cada cop més difícil que les noves generacions s’incorporin a la docència, mentre que el personal ja instal·lat es troba desmotivat. I és entre aquest personal docent actual on trobem una forta component de resistència als canvis que es plantegen; problema força seriós donat que mai hi haurà una reforma dels plans d’estudi si els mateixos professors que l’han d’aplicar es neguen (Esteve, 2003).
Per què resistir-se al canvi?
Tractar amb un sistema nou sol produir ansietat i preocupació, especialment quan la persona sent que no te un control absolut sobre una tasca que fins el moment sentia que controlava. Això pot portar a un estat de desorientació que comporti certa tensió, confusió, pèrdua de confiança (Taylor, 1986) i, si li sumem les previsions de costos i inversions de temps i energia, la inseguretat i desconfiança en el canvi augmenten.
Diversos estudis s’han centrat en analitzar les causes de resistència a aquest canvi. Entre d’altres causes, trobem:
-Hàbit o comoditat fent allò que s’està acostumat a fer. És molt més fàcil continuar amb la metodologia que han utilitzat sempre, la mateixa que van utilitzar amb ells.
-Inseguretat i por a la pèrdua d’autoritat. Enfrontar el fet que els alumnes dominen millor la tecnologia a emprar. Quan realment implicaria un intercanvi de coneixements, en el qual professor i alumne col·laborarien per portar a terme la implementació de la metodologia.
-Factors econòmics i materials. Previsió d’una major inversió de temps en preparació per aquest nou enfocament, així com despeses en el condicionament dels centres per tal d’incorporar un major ús de la tecnologia.
-Por al que és desconegut. De fet, la resistència al canvi tendeix a ser major a mesura que els objectius, processos i conseqüències del canvi són més desconeguts o no s’entenen. La falta d’informació i preparació prèvia del personal docent provoca aquestes reaccions adverses degudes, bàsicament, a la por i inseguretat.
-Desacord en l’assumpció de majors responsabilitats. Donat que es demana un processament selectiu de la informació, una implicació activa del professor en quant a constituir l’orientador en la construcció del coneixement dels alumnes.
En alguns casos s'ha diferenciat entre causes individuals i causes organitzacionals, però tot s'acaba resumint en una excessiva acomodació actual i un rebuig al que és desconegut i als esforços extras. En la següent presentació ho expliquen força clar:
Què s’hi pot fer?
Per tal de pal·liar l’estrès i la resistència fruits d’aquest projecte de canvi, es proposa proporcionar el coneixement adequat al personal docent. D’una banda, la formació inicial, que cada cop és més adequada, passant de l’antic CAP a l’actual màster, en direcció cap a que sigui una formació al llarg de tots els estudis universitaris. Així s’evitarien les desmotivacions i actituds inhibitòries en trobar-se amb la realitat dels centres. D’altra banda, l’actual personal docent hauria de rebre la informació i orientació adequades, assabentant-se dels beneficis del canvi, prenent així una perspectiva més positiva. Així mateix, caldria una formació continuada per tal d’anar adquirint les competències necessàries per poder portar a terme la tasca educativa tal i com es demana, sentint-se confiats i capacitats per fer-ho; fomentar el treball cooperatiu tenint clar que cal un esforç conjunt per fer aquest canvi possible.
Finalment, mesures que possibilitin un recolzament per part de la societat cap al professorat. Corregir la imatge desprestigiada del professor; tornar a valorar la seva tasca, tant per la banda de les famílies com des dels mitjans de comunicació de masses.
En conclusió, cal partir de ser optimista. Portar a terme un conjunt de mesures que facilitin la motivació del personal docent, que és qui haurà de portar a terme aquesta adaptació de l’educació de forma professional. Començar fent conscient a aquest sector de la necessitat i beneficis dels canvis proposats; proporcionar la formació i orientació necessària perquè tot plegat sigui possible, i recolzar aquest sector des dels més diversos àmbits.
En definitiva, fer-nos tots conscients que l’educació és la formació dels adults que habitaran aquest món els propers anys, i que, per tant, està en les nostres mans el desenvolupament i l’adaptació de les futures generacions en aquesta societat en continu canvi.
Bibliografia
Arríen, J. B. (2006). La resistencia al cambio del modelo educativo. http://impreso.elnuevodiario.com.ni/2006/12/31/opinion/37657
Azuela, A. La resistencia al cambio en programas educativos.
http://www.peques.com.mx/la_resistencia_al_cambio_en_programas_educativos.htm
http://www.peques.com.mx/la_resistencia_al_cambio_en_programas_educativos.htm
Cabero, J. (2002). Mitos de la sociedad de la información: sus impactos en la
educación.
Chirinos A, Eneida C. Cambio y resistencia en las instituciones educativas
Esteve, J. M. (2003). El sistema educativo ante la encrucijada del cambio social: una mirada hacia el futuro.
Godoy, M. J. (2006). Sociedad del conocimiento, tecnología y rol del docente. http://www.escribimos.com/verNota.asp?idNota=21&titulo=Sociedad-del-conocimiento,-tecnolog%EDa-y-rol-del-docente
Martí, L. Ordenadores ¿para qué?. Cuadernos de pedagogía. Nº363. Monográfico. Nº identificador: 363.010,
Taylor, M. (1986). Learning for self-direction in the classroom: The pattern of a transition process.
No hay comentarios:
Publicar un comentario