Situats en la primavera de l’any 2006, apareix publicada la LOE. El sistema educatiu ha de canviar. Bé, com tot el món que ens envolta, ha de canviar. Ens introduïm en una escola “per a tots”, de caràcter inclusiu, i basat en les competències. Amb això estem dient que cal atendre a la diversitat que tenim a l’aula, fugint del principi de selecció i exclusió del sistema tradicional; també diem de practicar metodologies i avaluacions adequades al complex desenvolupament de les competències, marcades pel currículum.
Trobem que el model de currículum que ha triat el nostre sistema educatiu per fer front a aquests reptes és l’anomenat currículum obert i flexible (Penalva, 2007). De fet, fent una cerca senzilla de les paraules relacionades amb aquesta teòrica flexibilitat (“flexible”, “flexibilitzar”, etc.), trobem en dita llei actual una vintena d’entrades, major nombre inclús que el que trobem al voltant del terme “currículum”. Aquest es relaciona amb el principi “d’aprenentatge dialogat i participatiu” (Bruner, 1998; Wood, Bruner y Ross, 1976).
Davant aquests plantejaments i les dificultats que en resulten quan s’intenta portar a la pràctica, sorgeixen diverses crítiques principalment per part del professorat de secundària.
En primer lloc tenim el tema de la metodologia. Un ensenyament de les competències implica una gran diversitat d’activitats d’interacció, recerca, comunicació entre alumnes i professors. Això requereix disposar de temps i de permís per parlar i moure’s els alumnes en la classe; davant això surten crítiques a la durada de les classes, que segueixen sent d’una hora, quan la majoria d’aquestes activitats requereixen molt més temps i moviment (Villarrubia). D’altra banda, continuar aplicant la manera d’avaluar tradicional va en contra d’una educació per a tots, en quan a què afavoreix aquells alumnes que, per les seves capacitats individuals, tenen facilitat en desenvolupar aquell tipus de proves (reproducció de coneixements de forma escrita i en temps limitat) (Penalva, 2007 pdf).
I pel que fa al temps a escala del curs sencer, surt la gran evidència que és impossible treballar tots els continguts del currículum emprant una metodologia que fomenti el desenvolupament de les competències.
Centrant-nos en aquests continguts que el currículum marca, veiem que no es retallen, no varien, mentre que el món, les demandes de la societat, i les demandes del currículum en quant a la metodologia sí que ho fan. Es pretén, a més, que s’integrin de forma que puguin reproduir-se sense modificar-se, fomentant la integració de les visions socials vigents en el temps en què aquests coneixements foren creats (Penalva 2007).
Dins aquest oceà de contradiccions i incoherències, on és el problema? Doncs principalment en les institucions que dicten els continguts que abastarà el currículum. I aquestes institucions, qui crea el currículum, no solen ser qui l’executa (l’administració no sol estar formada per professors); ens topem doncs amb la evident inconsciència de la realitat per part d’aquests creadors del currículum, l’explicació de les contradiccions, la coherència dintre de l’oceà d’incoherències. No farem una sopa amb el punt exacte de sal, si l’olla a utilitzar roman plena de sal gruixuda durant tot el procés de cocció. Però si qui mana mantenir aquesta arena dintre de la olla és qui mana en tot el procés, l’ajudant de cuina haurà de continuar gestionant les queixes dels clients, fent les sopes salades.
La meva crítica arriba en aquest punt. És evident que un aprenentatge de les competències bàsiques representa una millora adaptativa de l’educació dintre de la societat actual; és també evident que el temps és limitat, i la metodologia acord amb les competències és complexa i dinàmica, pel que requereix més temps. És doncs evident que cal compensar aquesta major demanda de temps amb una reducció de continguts, de cara a un millor aprenentatge dels que es treballin. És, però, igual d’evident que ho decideixin tot les entitats administratives? És cert que el sector docent no pot fer-hi res?
Si partíssim d’aplicar les competències en tots i cadascuna de les aules del país, acomplint el reclamat paper orientatiu i dinamitzador del professor, què passaria? Ningú acabaria mai el currículum. Poc a poc tots ens veuríem forçats a seleccionar aquells continguts que creuríem més rellevants. I probablement anirien sortint debats al voltant del què és o no és necessari incloure en cada àrea o assignatura. Poc a poc, a força de debats entre persones que entenen de què parlen, s’aniria acordant els materials a tractar, tot i que gràcies a aquest debat tot contingut romandria defensat i, per tant, vigent en els sistemes de comunicació dels diferents tipus.
Si ens imaginem una mobilització d’aquest tipus, no acabaria cedint l’administració a una certa retallada del currículum, donat que ja en cap lloc es tracta sencer i, per tant, enlloc és real?
En definitiva, només estic recolzant aplicar la llei que aquella primavera del 2006 se’ns plantejava. Aquella flexibilitat que tant apareix i que només sembla engendrar incoherències. Aconseguir que el currículum sigui una eina orientativa, i no un objectiu entorn el qual estructurar tot el sistema educatiu, repetint any rere any les mateixes errades evidents, sense posar-hi solució.
Bibliografia
Bruner, J. S. (1988). Desarrollo cognitivo y educación. Madrid: Morata.
Ley Orgánica (2006), de 3 de mayo, de Educación.BOE num. 106.
Penalva, J. (2007). Análisis crítico de los aspectos teóricos del currículum flexible y abierto. Consecuencias educativas. Profesorado. Revista de currículum y formación del profesorado, 11, 3.
Wood, D. J.; Bruner, J. S. y Ross, G. (1976). The role of tutoring in problem solving. Journal of Child Psychology and Psychiatry, 17, 89-100.
No hay comentarios:
Publicar un comentario